10 pel·lícules amb personatges gay en el Hollywood clàssic

Des de CINEFILS – en la seua versió més confinada – no volem deixar passar l’oportunitat per a tractar un tema tan important com les reivindicacions del col·lectiu LGTBI.

Donat que el passat dia 17 de maig és el Dia Internacional contra la LGTBIfobia, i com no tenim l’oportunitat de projectar-vos ninguna pel·lícula, donades les circumstàncies, anem a dedicar una estona a fer recomanacions de pel·lícules LGTBI en les stories, però, no sense abans contar-vos una petita història ací: Pel que respecta al cinema, com en molts altres camps, encara queda molta lluita per davant, i moltes reivindicacions justes per esgrimir, però no és menys cert que hem canviat molt, afortunadament.

Per això, anem a explorar un poc el cinema clàssic per a observar com era tractada l’homosexualitat o la bisexualitat.

A principis del Segle XX l’homosexualitat, i tot allò que se’n eixia de la norma, estava molt mal vist, i es considerava inclús una malaltia. Els dictats morals la consideraven inacceptable i inclús hi havia legislació en la seua contra i era motiu de persecució.

El cine no escapava d’aquesta mirada retrograda, i des d’un principi els codis morals i l’autocensura de Hollywood tractà d’erradicar als personatges homosexuals de la pantalla.

En 1934 s’instaurà el Codi Hays (ideat al 1930) en la producció cinematogràfica estatunidenca, prenent el nom de William Hays, un polític del Partit Republicà. Aquest codi tractava de regular el cine per a adequar-lo al que els seus ideòlegs consideraven la correcció moral, creant tot un sistema de censura que funcionà durant unes dècades. Però, al igual que cap llei pogué dissuadir a la gent de sentir-se i ser com era, tampoc la censura cinematogràfica acabà amb els personatges homosexuals al cinema.

  1. La reina Cristina de Suècia

Al 1933 s’estrenà la pel·lícula La reina Cristina de Suecia, protagonitzada per la genial Greta Garbo. Es basava en la reina Cristina de Suecia (Segle XVI), que fou obligada a abdicar per no voler contraure matrimoni amb un home. Així doncs, en la pel·lícula, Greta Garbo apareix vestida d’home, una forma cridanera i estereotipada d’expressar la seua sexualitat.

2. Mag d’Oz

Posteriorment serien moltes altres pel·lícules les que insinuarien la diversitat sexual dels seus personatges de forma subtil per a evitar la censura. Una de les més mítiques és el Mag d’Oz, de 1939. L’ambient generat en la pel·lícula o la música utilitzadaaccentuaven les formes “amanerades” del lleó covard. Els estereotips són odiosos sempre, però era la única forma de transmetre el desig ofegat d’aquest personatge de traure a la llum els seus sentiments, i per això es lamenta quan canta que tant de bo tinguera la suficient valentia. Aquesta pel·lícula tingué tan bona acollida entre el col·lectiu homosexual que acabà per convertir-se en una icona, i en les dècades posteriors s’anomenaven entre ells “els amics de Dorothy”.

3. Rebeca

Qui també presentà personatges LGTBI de forma subtil fou el gran mestre del cinema Alfred Hitchcock. La pel·lícula Rebeca, del 1940 parla d’una majordoma, Danvers, obsessionada amb la seua difunta ama, Rebeca. En el llibre en el que es basa, Rebeca era bisexual i va seduir a la majordoma, i encara que la pel·lícula no parla d’açò explícitament, si que ens mostra l’obsessió de Danvers amb Rebeca i el seu record.

4. La soga

També Hitchcock va idear dos personatges homosexuals per a la seua pel·lícula La soga (1948), basada en una obra de teatre més explícita. En aquesta pel·lícula un parell de joves comparteixen la fantasia d’executar un crim terrible, mostrant una gran excitació en la seua forma de parlar i els seus gestos que s’adeqüen als estereotips de l’època.

5. Rio Rojo

Aquesta llista podria ser més i més llarga. En Rio Rojo (1948), de Howard Hawks, hi ha escenes entre dos personatges en les que es tracta d’insinuar l’homosexualitat d’aquests amb metàfores amb les pistoles.

6. Johnny Guitar

En Johnny Guitar (1954), el genial western de Nicholas Ray, se’ns construeixen dos personatges femenins gens habituals, forts i independents, que s’enfronten cruentament en un duel (metafòricament parlant), on molts han volgut veure una forma subtil de parlar de lesbianisme.

Altres exemples podrien ser 7. La gata sobre el tejado de zinc (1958), la llegendària 8. Ben-Hur, on es mostra una relació homosexual de forma molt subliminal, o 9. Espartaco, amb la més que reconeguda escena de les ostres i els caragols, potser no tan subtil. També en la 10. Calumnia (1962) de William Wyler trobem un personatge femení que s’enamora d’una dona.

Però, no anem a parlar només de personatges, també de persones. Els actors i actrius d’aquesta època tingueren que reprimir de forma pública la seua orientació sexual i la seua vida amorosa. Són centenars els rumors sobre matrimonis que eren “tapaderes”.

Heu sentit parlar del “Cercle de Costura”?Per contracte, l’industria evitava fer pública l’homosexualitat dels actors i actrius, per a evitar escàndols.

Moltíssimes actrius es casaren amb altres actors per a protegir-se, com Marlene Dietrich. Aquesta actriu, de la que és ben conegut el seu caràcter androgin, i són ben conegudes les seues relacions amb altres dones. El mateix passa amb Greta Garbo, Joan Crawford o Barbara Stanwyck. Totes elles conformaven una mena de grup secret anomenat el Cercle de Costura. Aquest grup pretenia ser un lloc d’expressió per a aquestes dones, homosexuals i bisexuals, que tenien que mantenir oculta la seua sexualitat.

Haguera sigut tot un gust veure a tota aquesta gent en les marxes en defensa dels drets LGTBI, com al nostre volgut Ian Mckellen. I és que, no volem parlar només de subtilesa i gent que va tenir que viure amagada.

Amb el temps el Codi Hays decaigué i poc a poc el cine estatunidenc anà obrint-se, però això no vol dir que els prejudicis acabaren, ni el cine es redueix a Hollywood.

El veterà actor anglès Ian McKellen, ben conegut pels seus papers com Gandalf o Magneto, és un dels actors clàssics més reconeguts, interpretant moltes voltes les obres de Shakespeare al teatre. Al 1988 reconegué públicament la seua homosexualitat, després de molts anys mantenint-la en secret. Ho va fer en directe a la BBC, per a donar exemple en la seua lluita contra Margaret Thatcher, quan es volia aprovar una llei que anava a afectar al col·lectiu homosexual. A partir d’eixe moment en que s’armà de valor, a pesar de reconèixer que pensava que seria un risc molt elevat per a la seua carrera, no ha abandonat fins hui en dia la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI.

En definitiva, en aquesta vida hi ha coses que es poden perseguir però que mai podran ser vençudes, perquè, per molt que la gent retrograda s’empenye en negar-lo, la llibertat forma part de la nostra pròpia natura humana, i l’ésser humà, estiga o no reprimit, no deixa de ser humà. Com diria el Dr. Ian Malcolm en Jurassic Park: “la vida se abre camino”.

CINEFILS.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.